Coneguda és la tendència de les xarxes i els mitjans informatius a destacar “els successos” o males pràctiques; i si, de tant en tant, ens troben de bones, a convertir-les en d’heroïcitats.

Darrerament se’n ha parlat massa despectivament de les residències de la gent gran. No entraré ara en les moltes causes que han provocat en elles tanta mort per COVID-19. És clar que són persones grans, que ingressen amb la salut més deteriorada i amb alts graus de dependència; com també és cert que el sector, molt variat, pateix l’arbitrarietat en la gestió segon territoris, equips directius, o la relació amb l’atenció assistencial de primària, etc. Els residents, els seus professionals i familiars s’han vist desbordats per la realitat, les normatives, el passar de ser serveis socials a ser sanitaris; de ser centres oberts a estar tancats i sota control i sospita continua; de ser llocs de vida a esdevenir quasi hospitals.

Malgrat tot això, no sé de cap hospital que, per reduir el risc de contagi, s’hagi confinat amb els seus malalts, com sí ho han fet molts professionals de les residències, sacrificant vides privades y compromisos familiars. Van patir por, manca d’EPIs, tristor per no poder acomiadar-se de les persones que van morin als hospitals; ni acompanyar els familiars que tampoc es van poder acomiadar dels seus. I com que la cosa s’allarga, estan procurant cada dia no només que no emmalalteixi ningú, sinó que no es deteriori l’alegria del viure quotidià. I és difícil, quan la mort està tan present i alhora tan absent, en general, en un entorn emocionalment molt difícil.

DEPENDÈNCIA I QUALITAT DE VIDA

Quan les persones grans entren en una residència és probable que el nivell de dependència vagi augmentant amb els anys, però el que cal assegurar és la seva qualitat de vida fins al final. No es tracta de sanitaritzar la vida (sí cal millorar la presència de l’atenció primària en elles), ni pretendre un inassolible risc zero, sinó de fer possible que valgui la pena viure i viure bé fins al final.

A les relacions el nucli cabdal és la cura, calia posar imaginació per suplir el tacte i les visites. I ho han fet. S’han esforçat tècnicament per a que els residents es comuniquessin amb les famílies. Perseverant en l’atenció centrada en les persones, molts professionals de les residències s’han convertit en aprenents de perruquers, de podòlegs i del que calgués per a que les persones puguin continuar la seva vida com a els hi agrada, per a que siguin lloc de vida digna i joiosa. No és només qüestió d’esperar que passi.

EL ROL DE LES RESIDÈNCIES PER A GENT GRAN

Entre les lliçons apreses, hem constatat el rol social de les residències. Ara, quan toca rebre a la nova gent gran que han d’entrar en una residència, cal guanyar-se la confiança de que són entorns acollidors, raonablement segurs, i que són lloc de vida bona, no només saludable. Tan mateix cal insistir en que la gent gran són molta, molt diversa que viu de diferent manera la seva vellesa i la seva solitud. Per això hem de continuar amb l’atenció centrada a les persones. perquè permet personalitzar tot esquivant edatisme, infantilisme, homogeneïtzació.

Les residències han d’adaptar-se cada dia a les possibilitats de les persones compatibilitzant-les amb  les mesures de protecció (mascareta, distància social, rentat de mans, etc.). I les persones grans que són competents volen decidir, ells i no altres per ells, el nivell de risc al que es volen exposar. La mort en solitud o la solitud imposada per a no morir es declinen en primera persona i del singular.

Dos coses no poden tornar a passar a les residències: la manca d’equips de protecció i la seva conversió en hospitals, amb aïllament total en el final de vida i amb nul·la vida social abdicant de fer-la compatible amb mesures de seguretat. La tríada persones ateses, cuidadors i familiars és complexa de gestionar. És important que la persona i les seves famílies participin en el nivell de risc que estan disposats a assumir. En això l’avançament de les seves voluntats (PDA o DVA) són de molt ajut. Per això caldrà repensar les residències, directrius, espais i l’organització per aïllar, unir i reunir quan calgui.

Quan la vida es va acurtant i en queda poca, sí va de dies, setmanes i mesos; i el que més valorem és la bona companyia. Quan els familiars no podien ser-hi, allí estaven els professionals de les residències. Aquests mereixen reconeixement. L’aplaudiment avui és per als professionals que han carregat amb la por de contagiar i de contagiar-se i, malgrat tot plegat, s’han resistit a convertir la vida a les residencies en una trista fortalesa. Caldrà pensar-les més flexibles, més dotades per a que la vida continuï trobant el seu camí. Cada vegada en som més la gent que les necessitarem. Qui vulgui o hagi d’anar a una residència ha de saber que allà serà casa seva i segura, però no és un hospital ni una presó. Benvolgudes i benvolguts professionals de les residències, gràcies per, malgrat tot, continuar amb la cura quotidiana de les vides fràgils, gràcies per ser i estar allí.

Begoña Román, doctora en filosofia, presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya i membre del Comitè d’Innovació de FIATC Residències.