Com l’arribada de la COVID19 va col·locar als centres d’atenció a persones grans en un nou paradigma d’atenció

El 11 de març de 2020 tancar el centre residencial Cugat Natura a les visites i les sortides de residents. Aquest va ser el primer pas d’una sèrie d’esdeveniments que tornarien la residència i les nostres vides del revés. Sense marxa enrere.

Els mitjans de comunicació ens parlaven d’aquesta nova malaltia anomenada SARS-CoV-2. Es deia que havia arribat des de la Xina per a quedar-se entre nosaltres i causava estralls en la població de més edat a qui nosaltres cuidem i atenem cada dia des de fa 8 anys.

L’ATENCIÓ CENTRADA EN LA PERSONA

La nostra residència sempre s’havia caracteritzat per ser OBERTA, amb un horari de visites gairebé inexistent, sortides lliures i espais amplis per on els residents circulaven lliurement. El centre és la seva casa. La seva casa i la de les seves famílies o les persones amb les quals els nostres residents decideixen compartir les seves vides.

Nosaltres, els professionals, existim per a col·laborar amb els residents en allò en el que ens necessiten. Els residents DECIDEIXEN en quina mesura podem fer-los la vida més fàcil. La discapacitat o la malaltia no redueixen la possibilitat de prendre decisions, a pesar que a vegades puguem no estar d’acord amb l’opció que el nostre resident tria.

Fa anys que en el centre i, en general, en tot el sector vam iniciar el camí cap a l’Atenció Centrada en la Persona (ACP). Ens vam plantejar que el model d’atenció adequat no havia de ser intervencionista i/o paternalista. Havíem de trobar la fórmula per a equilibrar CURES amb FELICITAT.

Les persones que decideixen venir a viure a la nostra residència ho fan per a trobar-se un BON LLOC on viure, i això es compleix quan RESPECTES les seves decisions i estil de vida, i sobretot quan ACOMPANYES quan és necessari.

L’ATENCIÓ CENTRADA EN LA PANDÈMIA

Però al març de 2020 la situació es va complicar, i molt.

L’arribada del virus va infectar no sols a les persones que viuen i treballen en els centres residencials, també “va emmalaltir” el model d’atenció. Com aplicar la ACP quan protegir la vida ha passat a ser prioritat?

Els residents han viscut durant gairebé 3 mesos a les seves habitacions, l’edifici està totalment sectoritzat, tots els circuits d’actuació i circulació definits i marcats pel virus. Ens hem adaptat a la nova normalitat.

Ara, a mitjans del mes d’agost de 2020, es compleixen 2 mesos des que en el centre no hi ha casos positius i hem pogut començar a recuperar la “normalitat”. Es fa vida en unitats de convivència per planta, menjadors al 30%, sempre amb mascareta, distància de seguretat, visites només en zones exteriors i amb mesures de prevenció, grups petits i els residents no poden sortir fora del recinte, entre altres mesures de prevenció.

Continuem prioritzant la lluita contra la pandèmia a tota la resta. Es tracta d’un debat ètic entre prioritzar la salut física o l’emocional.

Durant els moments més difícils de la crisi sanitària la idea de la ACP rondava pel meu cap cada nit. On queda l’opció vital de la persona que viu en el centre? I si hi ha qui prefereix córrer riscos abans de viure confinat?

No ens oblidem que estem davant persones que gairebé tenen o superen els 90 anys d’edat. Han viscut tota una vida. No anava d’això la ACP? De triar, d’assumir riscos coneixent les conseqüències.

Lamentablement no hem tingut ni tenim opció i és cert que la resta de ciutadans tampoc han tingut ni tenen moltes opcions.

Molts mitjans de comunicació es van acarnissar amb el sector. La majoria de veus posaven en dubte el treball i el coratge dels professionals que ens hem deixat la pell en això, clamant que el model de residència que coneixíem fins ara havia de canviar. La majoria de vegades eren paraules buides, sense contingut, sense definir cap a on havia de dirigir-se el canvi.

I ARA QUÈ?

Els centres residencials hem de col·laborar i treballar de manera conjunta amb els recursos sanitaris d’atenció primària, trobar la manera de gestionar la crisi sanitària conjuminant esforços i objectius per a superar la situació en la qual ens trobem. Aquesta col·laboració hauria de romandre en el temps, ja que les persones que viuen en residències tenen tot el dret a ser atesos a nivell sanitari en els centres com ho estarien en el seu domicili particular.

El sector ha de ser considerat com el que és, un sector imprescindible per a afrontar l’envelliment de la població, en el qual la demanda dels seus serveis creixerà de forma molt important en els pròxims anys, i com a SECTOR ESSENCIAL, ha de ser una prioritat per a les administracions.

Les veus que parlaven de canvi de model, de desfer tot el camí fet en els últims anys, a quins canvis es referien? Les residències no són ni poden ser hospitals, qui vol viure per sempre en un hospital?

Les residències han de continuar sent LLOCS DE VIDA, DE LLIBERTAT, amb el positiu i negatiu que comporta ser lliure i prendre decisions.

No podem oblidar els avantatges i millores que ha suposat el model ACP per als centres d’atenció a persones grans. Una vegada aquesta crisi sanitària hagi passat, hem de tornar a treballar sota el model ACP. Tinc la sensació què  serà com començar des d’alguns anys abans de l’inici de la pandèmia i ens costarà recuperar el ritme que va quedar parat el mes de març de 2020.

En beneficis dels residents, les seves famílies i tots els ciutadans que envellirem en els pròxims anys, espero que no se’ns hagi oblidat el camí al qual ens dirigíem.

Natalia Castillo, directora de Cugat Natura Residència