Avui entrevistem a Nora Patron, irlandesa d‘origen i resident a Cugat Natura Apartaments, sobre el seu llibre “Ecos del silenci” i la seva interessant vida que podria inspirar a més d’un director de cinema.   

Com ha arribat una irlandesa a Cugat Natura? 

Vaig estudiar filosofia i lletres i, durant els meus estudis, vaig viatjar per Alemanya i França fins que em van becar per investigar a Cadis entre arxius de segles anteriors plens de pols. Amb els meus pares encantats, vaig investigar la història dels irlandesos durant l’època napoleònica a Espanya i en castellà antic.  

Durant aquesta època, també m’invitaven a festes i, en una d’elles hi havia un senyor amb la seva pipa i el seu Mozart a qui no feia molt de cas. Va insistir en portar-me a casa, un home meravellós que al final es va convertir en el meu marit, el destí.  

Jo tenia 20 anys, sense projectes de casar-me i ell era vicecònsol britànic a Barcelona pel que vaig haver de deixar els estudis i venir primer a la Floresta i desprès a Sant Cugat del Vallès on vam tenir tres fills. 

Una investigadora y un vicecònsol? Sembla un matrimoni interessant. 

El meu marit era una bellíssima persona, un home molt despistat, el famós professor d’història  que viu en el seu món d’idees.   

Recordo molt bé el primer dia que dinava amb els seus pares. Jo portava una jaqueta de color vermell i plovia. Vam parar davant de la casa on hi havia molt de fang. El meu home es va oferir a entrar totes les meves coses i, al finalitzar, portar-me un paraigües.  Quan va passar per davant del cotxe va arrastrar la meva jaqueta pel fang. En aquell precís moment vaig pensar que ell sempre seria així i jo em vaig preguntar: Podré suportar això? Jo sóc tot el contrari, sóc ordenada, però és bo trencar amb l’ordre. Vaig pensar que sí podria viure amb ell perquè tenia tantes coses meravelloses que allò no tenia importància.  

Quant va començar a escriure?  

En una de les primeres converses amb el meu marit em va dir: “Hauries d’escriure un llibre”. Jo em vaig estranyar, però ell va insistir dient-me que tenia una ment original i idees encara que jo no ho vegés.   

He escrit un llibre que ara veig que és preciós. De totes maneres, no és meu, la paraula és de tots, els pensaments són de tots. El que passa és que cadascú es dedica a allò que millor se li dóna o motiva depenent del seu “instrument”. A uns els toca escriure, altres la música o ser metges, per exemple.   

Si no dónes o fas allò que et motiva et crearà bloquejos perquè és contranatural, és com posar una planta en un lloc erroni. Abans de res, he d’agrair que tinc una carrera privilegiada perquè al col·legi de monges on vaig estudiar totes tenien una carrera. Considero que el regal més gran que li pots fer als teus fills és una bona educació. Has d’ajudar als alumnes a descobrir per a què serveixen. 

Amb aquesta vida tan atrafegada, com tenia temps d’escriure un llibre?  

Doncs a les tres de la matinada. La meva família es llevava a les set i jo a les sis perquè necessito estar sola. De fet, abans de conèixer al meu marit volia ser monja de carmelita. M’agrada estar sola, reflexionar, veure que està passant i prendre les meves decisions. De totes formes, mirant-ho ara, anys més tard, crec que hagués sigut un error, però jo buscava el silenci, d’aquí el nom del llibre.  

De què tracta el seu llibre “Ecos del silenci? 

Ecos del silenci és un llibre on es recullen poemes i pensaments que he anat escrivint al llarg de la meva vida i en els que comparteixo experiències íntimes. El llibre va ser publicat en català, tot i que el vaig escriure en castellà i anglès.    

Quan jo escric mai sé si sortirà en anglès o castellà. El castellà és una forma de pensar i veure que va al cor, al sentiment i a lo humà. En canvi, l’anglès és més filosòfic, per transmetre pensaments i idees. Llavors, escrivia parts en anglès o en castellà segons el que volia expressar o sentia. 

Quina és la història de la fotografia de portada del llibre? 

Quan anava a publicar el llibre, la editorial em va dir que necessitava una fotografia i finalment vaig escollir aquesta on surto jo mateixa d’esquena. És una fotografia que va fer la meva germana al nord d’Irlanda, a Donegal.  

Si hagués d’escollir una poesia del llibre, quina seria?  

Si hagués d’escollir una poesia del llibre em quedaria amb “Tu eres gotas de sangre, perlas de amor, lágrimas de oro” dedicada al meu fill malalt. Totes les dones que l’han llegit s’han commogut. 

Escriuria un altre llibre?  

Quan escrius un llibre és com parir un fill i, d’immediat, perdre’l perquè és per a tu i ja l’has compartit. De totes maneres, penso que ho havia de fer ja que és com si un pintor no es desprengués mai dels seus quadres perquè no avançaria. 

He escrit articles però ara estic cansada, els anys passen factura. De totes formes, penso escriure les meves memòries per petició familiar, però primer vull amagar-me, pintar, anar a la universitat i parlar amb els joves.