Sovint, quan pensem en residències, ens venen a la ment imatges del passat. Les persones grans les van conèixer com asils, quan el model des del qual s’atenien les seves cures era merament el del biologista (concepció evolucionista i mecànica basada en la supressió del símptoma sense tenir en compte la influència de l’entorn social).

La fama que es va instaurar en aquest país sobre aquells llocs va ser la d’una espècie “d’estacionament” per a gent gran. Lamentablement és un concepte que encara avui seguim escoltant i que condiciona molt la manera en què les persones afrontem el moment d’haver de prendre una decisió sobre quina és la millor opció per a la cura dels nostres familiars quan l’edat i la malaltia dificulten que puguin seguir vivint sols.

Primeres impressions a l’visitar les nostres residències

Que les famílies i els futurs residents es sorprenguin a l’entrar per primera vegada en la residència per la lluminositat dels espais, les activitats que fem i el atent que és el personal, ens indica que el concepte que encara es té sobre els serveis de residència per a gent gran està obsolet. També denota que a el sector encara li queda molta feina per davant per demostrar a la societat el canvi de paradigma que s’ha realitzat durant les últimes dècades pel que fa als models d’habitatge assistit o no per a gent gran.

Concepte actual de residència per a gent gran

Avui entenem les residències com una extensió de la unitat familiar intentant posar el focus, ja no només en l’aspecte mèdic de la malaltia sinó en l’individu de manera integral.

Hem passat d’un viure a un benviure perquè avui entenem que no es tracta del temps que visquem, sinó de buscar la major qualitat possible a el temps que ens quedi. És per això pel que ja no entenem l’ingrés en un centre com entrar en l’etapa final de la vida, no és un lloc on anar a morir, és un lloc on es va a aprendre a viure de nou.

Molts dels nostres residents arriben al centre havent sofert pèrdues, ja sigui la d’un ésser estimat, de capacitats físiques o mentals el que, sovint, se’ls suma en un estat d’apatia generalitzada. En el nostre afany de conèixer a la persona, i no només la seva patologia, sempre preguntem quines són les seves activitats prèvies a l’ingrés ja que és una cosa que volem mantenir i potenciar i, en la majoria dels casos, la resposta irrevocablement és: des de fa temps , es passa el dia veient la televisió.

Aquesta apatia, aquest aïllament autoimposat a causa de la sensació d’incapacitat que la pèrdua ens provoca, resulta en un accelerament de les demències i d’altres trastorns psicològics com la depressió i l’ansietat.

Per què viure en una residència?

Al centre, la nostra funció, més enllà de l’obvietat d’assegurar-nos que estan ben atesos, consisteix en fer-los comprendre que la vida no s’ha acabat encara, que encara hi ha motius pels quals seguir vivint i que la “incapacitat” que molts senten no és més que una nociva il·lusió. Els nostres majors encara tenen molt que ensenyar-nos, molt a aportar a la família i a la societat en general, però de vegades sembla que se’ns oblida.

De tant en tant, llegim sobre una persona de 80 anys que encara va a concursos de ball de saló, o que està estudiant una carrera universitària i ens sorprenem i admirem. I bé que fem. Ho veiem com una proesa, una anomalia, quan hauria de ser el normal. Potser les xacres ja no ens permetin moure l’esquelet com una ballarina, però encara hi ha moltíssimes coses que com a éssers humans podem fer i, si deixem que la malaltia ens digui com viure o qui som, llavors estem renunciant a la vida i ens quedem esperant en un sofà a que finalitzi tot.

Avui dia, a les residències creiem que la vida no s’acaba el dia que complim els vuitanta, ni el dia que el metge ens informa que patim Alzheimer, ni el dia que deixem de poder posar-nos en peu. La vida canvia, és clar que sí, però segueix sent vida mentre ens aferrem a ella amb força.

Això és el que ofereixen les residències modernes, la possibilitat d’obrir una nova finestra que permeti veure a el resident i als seus familiars que la vida continua, que els canvis són inevitables i que cal aprendre a conviure amb ells.

Des de la residència es fomenta la realització de tot tipus d’activitats, físiques, mentals i socials. Tres de les grans àrees que, juntes, condicionen la felicitat de l’ésser humà. I ens enorgullim de poder dir que veiem com es forgen noves amistats entre els residents, com sorgeix l’amor, com es discuteixen i com fan les paus. Veiem com riuen i ploren. Veiem com aconsegueixen noves metes i la frustració que genera quan creuen que no podran assolir-los.

En definitiva, igual que ens ocorre a tots; viuen i tenim l’honor que ens facin participis de tot això, tenim l’honor de poder veure com viuen de la forma més plena de la que són capaços, superant limitacions, imposades per la malaltia a vegades, autoimposades unes altres.

Perquè venir a viure a una residència, no és el final, és un nou començament.

Josep Parera, psicòleg en Masies de Mollet