Són molts els debats que es fan, des de diferents disciplines (salut, economia, política…) i diferents punts de vista (economia, oci…), amb relació al col·lectiu de persones d’entre 65 i 100 anys a partir del moment en què es deixa la vida laboral «activa», perquè és un col·lectiu que creix estadísticament i, sobretot, perquè té una gran varietat de perfils, necessitats i interessos.

Un dels focus dels debats se centra en el canvi de denominació –encara es parla de la «tercera edat» (Losada, 2004)–: cal fer-ne propostes per tal de trobar una forma de referir-s’hi que sigui més adient, satisfactòria i acceptable. Cal tenir present que el llenguatge té una influència molt clara en la manera com es veu el món i, per tant, cal que respongui a la realitat per tal d’evitar que es perpetuï aquesta imatge anacrònica (Guérin, 2007) plena d’estereotips i discriminacions forjades socialment de forma casi inconscient –l’anomenat «edatisme» (Moreno, 2010)–, que incideix en l’autoimatge i la imatge col·lectiva.

La nova manera de veure aquesta generació ha de canviar la visió esbiaixada, més pròpia de fa uns cinquanta anys, que no respon a la realitat actual, amb una gran diversitat de perfils de les persones que viuen aquesta etapa més llarga, amb més qualitat de vida i amb unes necessitats diferenciades. També cal evitar les distorsions en la comunicació, en el tracte, com també la desvaloració, i posar l’accent en les capacitats i els desitjos, de manera que pugui ser més satisfactori per a la totalitat de la població (Gil Calvo, 2003). Així es podria evitar que l’edat fos el tercer factor de discriminació després del gènere i les minusvalideses. Lògicament, les dones d’aquesta generació pateixen, com a mínim, dues d’aquestes formes discriminatòries, fet que fa molt més difícil que puguin viure satisfactòriament aquesta etapa de la vida.

En aquest debat hi ha un altre tema: la consideració de ser un col·lectiu que vol mantenir la imatge idíl·lica d’eterna joventut i capacitats i de dissimulació de l’edat, com també la de ser un grup consumidor d’oci, cultura i tecnologia. El fet de disposar de temps i poder adquisitiu desperta l’interès de diferents sectors econòmics. No és un tema menor, però, precisament per la seva trajectòria professional i vital, cal que aquesta revisió inclogui altres interessos i oportunitats que han d’afavorir el canvi de percepció, tant social com personal, i evitar moltes de les repercussions i de les actituds que es donen.

Tan sols si el canvi de visió és més ampli es podrà evitar la pèrdua d’identitat que es dona en passar de ser una persona amb una qualificació professional a una persona jubilada: «Ja no ets…, ara ja t’has jubilat», i perdre el reconeixement de la xarxa identitària de recorregut més llarg després de la familiar (Paugman, 2011).

Quin sentit té aquesta pèrdua de la identitat que s’ha construït al llarg de molts anys de formació i de professió en uns contextos en què s’han creat moltes interaccions durant molt de temps? És durant la vida professional quan s’han establert vincles que, presencialment o simbòlicament, continuen actuant com a factor d’inclusió i com a marc on es pot rebre el reconeixement dels sabers i les experiències que donen identitat i on, d’una manera natural, han de mantenir-se (Comellas, 2015) i no desaparèixer, si no és per voluntat pròpia.

En aquest context de pertinença cal aprofitar el capital cultural d’una generació cada vegada més formada i competent. Això és possible si es potencien les relacions entre generacions per afavorir una cohesió social més gran, cosa que repercutirà en el benestar de tothom si s’aconsegueix un lloc satisfactori per participar en la construcció de coneixement. Així doncs, el punt central seria mantenir la identitat personal i evitar la mirada discriminatòria o monolítica sols en clau d’edat cronològica i no d’experiència, tal com mostren les enquestes (Caradec, 2001; Guérin, 2012).

Hi ha un ventall molt ampli d’oportunitats que no comporten la desvaloració i que, sobretot, permeten fer visibles els coneixements adquirits, i aprofundir-hi, sense ignorar els interessos propis, les inquietuds, els desitjos i les necessitats de salut, cultura i socialització. Aquesta valoració, a més de donar satisfacció personal, permet obrir altres oportunitats diferents de les que, en aquests moments, suggereix la societat respecte a com ocupar el temps donant suport familiar, sent un comodí de voluntariat o resolent necessitats dels altres.

Cal fer visibles les possibilitats de participació de manera que s’enforteixi la vinculació amb el món en espais de respecte, de reconeixement dels sabers, base de la pròpia identitat personal, amb oportunitats de participar en les xarxes del context. D’aquesta manera és possible construir la col·laboració amb les generacions intermèdies i les generacions joves per oferir-los els coneixements i els sabers que s’han adquirit amb l’experiència al llarg de la vida professional i personal, en institucions o en la societat.

Aquesta implicació estimula la motivació, permet incrementar i millorar els coneixements propis, afavoreix l’activitat i incideix en el mandat social d’«aprendre al llarg de la vida» i de tenir un «envelliment actiu», no només perquè es fan caminades o excursions, sinó perquè hi ha llocs on anar i poder participar-hi, i ampliar, actualitzar i enriquir el bagatge personal (Comellas, 2017).

Aquesta reflexió també ha d’incidir en el canvi d’actituds i de pràctiques dels professionals que gestionen els diversos serveis que s’ofereixen a aquesta generació sense considerar l’heterogeneïtat personal, psicològica i física, social i cultural. Es podran evitar tractes discriminatoris que, amb un llenguatge que reforça la imatge d’indefensió, consoliden la idea de fragilitat i de col·lectiu infantilitzat –«al final de la vida som com infants»– i repercuteixen en l’autoimatge personal i col·lectiva d’un col·lectiu que és vist més com un sector consumidor de serveis o centres assistencials que com a persones amb oportunitats i ganes de tenir activitat al món.

Tenir-ne una visió més apropiada permet reconèixer les oportunitats que té aquesta generació per distribuir el seu temps de forma satisfactòria (Moreno, 2010), sense missatges «d’obligat compliment» que donen lloc a sentiments de culpa si no s’hi respon positivament, perquè «és el que lògicament s’ha de fer», i que poden condicionar les decisions personals. Únicament així la societat donarà una resposta més apropiada a aquesta generació per aconseguir un envelliment satisfactori amb múltiples possibilitats, amb qualitat de vida i, sobretot, amb el reconeixement que mereix (Bayes, 2012). El col·lectiu sènior no és un comodí de les necessitats del seu entorn.