26.08.2019

La felicitat a la tercera edat

Com la nostra és una societat que nega el patiment, la malaltia, l’envelliment i la mort, i els tem com a genets de l’Apocalipsi als què hem de vèncer, plantejar la qüestió de la felicitat a la tercera edat podria sembla inoportú. La felicitat és plenitud i, per tant, pròpia del diví tresor de la joventut! Ningú vol ser vell, malgrat tothom desitgi arribar a la vellesa.

Cada vegada més, en països benestants com el nostre, sembla ser que la felicitat s’està posant tant complicada que ni els joves ho són. El que volem defensar és que, com van proposar fa molts segles, entre d’altres, Epicur i Aristòtil, sempre que hi ha vida, hi ha temps per a la bona vida; i que en la tercera edat hi ha una sèrie de peculiaritats que fan especialment oportuna la pregunta per la felicitat.

És possible ser feliç quan ets gran?

La consciència de que la vida s’acaba, permet fer un balanç. Per una banda, es disposa de més autoconeixement, s’ha tingut un temps per a conèixer-se a un mateix i, per tant, a l’hora de prendre decisions, ja es sap el que un més vol. Per altra banda, també sabem que bé està el que bé acaba. Si la vida no ha estat el que volíem, que ho sigui ara, el que queda. I si sí ho ha estat, celebrem-ho rememorant-ho. A la tercera edat es disposa d’una història personal, d’un passat que ningú et pot arravatar. Fins i tot quan és la memòria el que falla, hi ha la possibilitat d’explorar la memòria de la carn, del cos, dels sentits. Contemplar la bellesa continua sent un misteri i un privilegi humà.

També hi ha a la tercera edat una major consciència del present. Carl Honoré, un periodista canadenc, va escriure en el 2004 un elogi de la lentitud, les persones grans són més lentes, aprofitem-ho per a la contemplació i no per a la nostàlgia patològica del “ja no”. Això que el mindfulness s’esforça per posar en relleu entre els joves, tant concentrats en la feina, en la producció i reproducció, desconcentrant-se de l’essencial, és més fàcil a la tercera edat. Saber que el futur es va esborrant, perquè l’horitzó està més a prop, encara fa que es valori més el moment. El concentrar-se en el cos, en la consciència del no dolor, o de la seva disminució quan minora gràcies a l’analgèsic o d’altres tractaments dels que avui podem disposar més fàcilment, facilita l’accés al que Epicur nomenava “ataraxia” una mena de felicitat per serenor.

Saber estar en la vellesa

No s’està esperant infructuosament que arribi quelcom, ara no s’espera, ara s’està i s’accepta el pas del temps pel cos. Hi ha temps de contemplació. A La felicitat desesperadament de A. Compte Sponville, fa referència a aquesta idea de resistir i no esperar miracles, com no emmalaltir, ni envellir, ni patir, ni morir. Reconciliar-se amb la condició humana, i viure be fins al final i el final, requereix d’una filosofia de vida. Voler saber, voler fer, voler viure es una qüestió de voluntat, de desig, sobre tot, d’alegria i de companyia.

Cal preparar-se per a saber estar en la vellesa. Cal actitud filosòfica i ambient. Epicur (que era malalt crònic) i Aristòtil (fill de metge) sabien de la importància de la comunitat i de l’ambient agradable per a que la vellesa sigui plaent. No basta amb no trobar-se malament per malaltia, sinó de no trobar-se sols ni abandonat, ni sentir-se un destorb, per això conrear l’amistat és a millor inversió que un pot fer en vida. L’amistat es una pseudo-virtut, virtut, perquè requereix de disciplina, de constància i perseverança; i “pseudo” perquè no costa tant. El plaer compartit es maximitza. I el plaer és satisfacció de desig, és a dir, de tenir ganes de viure i conviure.

Es tracta, comptat i debatut, d’acceptar que la nostra es una condició de donada, que no tot depèn de nosaltres. La malaltia, l’envelliment no depèn de nosaltres, però com ens ho prenen sí. S’aprèn tot: haurem d’aprendre a acceptar que som cos, que la vida es finita i que, malgrat tot, és la única oportunitat sobre la Terra. Fer que pagui la pena, per ser un producte exclusiu, mai fet del tot a mida, requereix que un se’l vagi ajustant. L’adequació de la voluntat al món és un altra de les claus (aquesta estoica) de la felicitat. I estar agraït per l’oportunitat llarga és la saviesa que la únicament la vellesa pot proporcionar.

 

Dra. Begoña Román, professora a la Facultat de Filosofia (Universitat de Barcelona) i Presidenta del Comité d’Ètica del Serveis Socials de Catalunya.

 

 

 

Si la vida no ha estat el que volíem, que ho sigui ara, el que queda. I si sí ho ha estat, celebrem-ho rememorant-ho.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Reconciliar-se amb la condició humana, i viure be fins al final i el final, requereix d’una filosofia de vida.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La malaltia, l’envelliment no depèn de nosaltres, però com ens ho prenen sí.

 

 

 

 

 

Aquesta pàgina utilitza cookies per analitzar de forma anònima i estadística l’ús que fas del web, millorar els continguts i la teva experiència de navegació. Accedeix a la Política de cookies.