Des de l’àmbit de la gerontologia avui ens trobem en ple paradigma de l’Atenció Centrada en la Persona (ACP) distanciat del sistema assistencial i de beneficència de les últimes dècades.

Amb això, hem aconseguit situar la persona al capdamunt de la cúspide, intentant equilibrar les limitacions del sistema amb el benestar de la persona i, d’aquesta manera, conèixer a la persona gran més enllà de l’historial clínic. En definitiva, conèixer el seu projecte i història de vida, gustos, aficions i família.

Amb tota aquesta informació d’àmbit social de la persona gran junt amb la informació sanitària promovem un envelliment actiu i / o saludable a nivell psicològic, social i sanitari.

Pot semblar un model d’atenció ambiciosa, però en realitat es tracta d’un canvi de perspectiva ja que el que coneixem com a vellesa, a més de ser una conseqüència d’un procés biològic i social, es sobretot una construcció social.

ESTIGMES DE LA VELLESA I LES RELACIONS PARENTALS

A nivell sociològic queda molt per recórrer, la construcció social sobre l’etapa de la vellesa segueix malinterpretant el fet de fer-se gran a través de prejudicis, estereotips i estigmes que el concepte de edadisme recull com la discriminació per edat. Segons Robert N. Butler [1] hi ha tres aspectes que constitueixen aquesta problemàtica: les actituds prejudicials, les pràctiques discriminatòries i els processos i polítiques institucionals que perpetuen el concepte pejoratiu de la gent gran, la vellesa i l’envelliment.

Carme Triadó i Feliciano Villar [2] en el llibre “Envellir en positiu” parlen de les relacions entre pares i mares majors respecte als seus fills i fan èmfasi en que els conceptes que acompanyen aquestes relacions solen ser poc optimistes. Se sol parlar que els fills es desentenen dels seus pares, que el contacte entre tots dos va a la baixa amb el pas del temps, que el llaç emocional es va trencant i que els rols es van invertint. Generalitzar amb aquests termes és situar-se en un extrem, hi ha nombrosos matisos que poden argumentar una pèrdua substancial o un canvi, però no podem dir que passa en tots els casos.

La responsabilitat filial és una forma de reprocitat retardada en el cicle vital familiar en què els fills passen a cuidar els seus pares i que en alguns casos porten a conductes de sobreprotecció. Aquestes poden acabar en dependència absoluta perquè no exposar als nostres familiars a certs riscos, accions, decisions i / o ambients anul·la la seva autonomia. Encara és més complicat quan en avançada edat li sumem certes patologies i diagnòstics de demència.

PERSPECTIVA VITAL DE LA VELLESA

El ritme de la nostra societat fa que la cura a la gent gran acabi convertint-se en una inversió de temps i diners, però més enllà del cost de la vellesa hi ha el cost personal de la pròpia persona que envelleix. La pèrdua de mobilitat, d’autonomia, la pèrdua emocional pels éssers estimats que ja no hi són, el no poder ser útil a nivell laboral o domèstic són una sèrie de pors que van apareixent. La protecció filial davant aquestes pors es pot acabar convertint en un: “no facis”, “no mengis això”, “has de sortir a passejar”, “dutxa’t ara”, “no dormis tant”, “hem de vendre el teu pis” , “ara ja no pots”, entre altres.

Perquè la vida adquireixi ple sentit no podem obviar l’última etapa de la vida, la vellesa. Aquesta última etapa no pot dependre íntegrament d’altres persones, institucions o familiars. Els nostres majors necessiten donar-li el seu propi sentit a cada detall de tots els dies de la seva vida, tant si necessiten cures com si no. Estar a càrrec d’algú implica saber d’ell / a, per això no únicament ens centrarem en les seves necessitats sinó també en les seves preferències, en fer-los partícips de les seves decisions, garantir la seva autonomia, no aïllar-lo dels seus cercles socials i familiars i donar-los un tracte digne. En definitiva, que tinguin un envelliment actiu i / o saludable donant-li importància a la seva quotidianitat. Perquè no tots els grans són dependents i encara amb cert grau de dependència, segueixen tenint dret a prendre les seves pròpies decisions.

ROLS INVERTITS

Existeixen també falsos mites al voltant de la vellesa, com el que creu que la persona gran dependent converteix els fills en els pares dels seus pares. Hem de tenir cura a l’hora de parlar de la inversió de rols i no crear confusió amb la parentalitat de les dues generacions. És cert que a certes edats i condicions els fills / es es converteixen en els cuidadors principals dels seus pares i mares, però això no vol dir que aquesta nova disposició sigui de caràcter paternal o maternal. Seguiran sent llavors mares i pares amb avançada edat i amb algun tipus de dependència.

Un altre mite a desmentir és el que afirma que la institucionalització de la nostra gent gran és l’abandonament d’aquests. Les organitzacions familiars són complicades i en la nostra societat compaginar-les amb la cura de la gent gran implica costos no només a nivell econòmic. Cal entendre que cadascuna d’aquestes organitzacions familiars és diferent a les altres i no ha d’haver cap obligació moral, emocional i econòmica per assistir-los a casa. Són moltes les cures que necessiten i els centres estan equipats i preparats per atendre totes les necessitats sense prescindir de l’acompanyament familiar. Els centres poden evitar un desgast familiar i situacions insostenibles en els nuclis familiars per a l’assistència òptima dels seus familiars.

ABANS DE CUIDAR CAL CUIDAR

Per acabar, hauríem de tenir en compte certes recomanacions quan tenim a una persona gran dependent al nostre càrrec, perquè no només hem de tenir-los en compte a ells sinó també a nosaltres mateixos. Iniciar un procés de dol per acceptar i reconèixer el que ja s’ha perdut permet adaptar-se a la nova situació sense caure en el sobreesforç per recuperar allò que ja no hi és. És fonamental també saber cuidar-se per cuidar, el familiar o persona cuidadora ha d’estar en bones condicions per exercir una bona cura, pensem que els vulnerables estan al nostre compte i no podem traslladar el nostre desgast a les seves atencions.

És important fer visibles a la gent gran i aprofundir més sobre aquesta etapa tan estigmatitzada i alhora desconeguda, la vellesa.

Sandra Carrizo, educadora social a Blau Almeda

[1] Butler, N. (1980) Ageism: A Foreword. Journal of Social Issues. 36(2)

[2] Triadó, Carme y Villar, Feliciano (2008) Envejecer en positivo. Ed Aresta.