Perdre a algú és una de les coses més difícils a les que l’ésser humà ha de fer front a la seva vida. Quan una persona estimada ens ha deixat no només mor el seu cos, sinó que s’emporta amb ell el futur que havíem construït al seu costat.

Sobtadament, la nostra vida s’atura i ens trobem perduts. Només sabem que aquesta persona ha deixat un buit enorme amb el qual no sabem què fer. El dolor és constant i no ens el podem llevar del cap. És possible que mil preguntes ens envaeixin; preguntes per a les quals no tenim respostes. I això ens angoixa.

Hi ha dues qüestions que has de tenir en compte. La primera d’elles és que el dolor és inevitable. Em sap greu dir-t’ho, però és així. Únicament aconseguiries no sentir res si aquesta persona no t’importés en absolut o si haguessis bloquejat tota emoció a causa d’algun trauma. No el reprimeixis, l’has d’acollir com una cosa natural, perquè és el que és. Si intentes bloquejar el dolor, si intentes vorejar-lo, l’única cosa que obtindràs és generar tota mena de patologies. Sé que no vols sentir-lo, que vols que passi com més aviat millor. I passarà, creu-me.

Això em fa arribar a la segona qüestió que has de tenir en compte: qualsevol dol requereix temps per a sanar. Quant? És difícil d’esbrinar, depèn en gran part de la relació que tinguessis amb aquesta persona, però, a grans trets, et diria que, si en cinc o sis mesos sents que no ho has superat com cal, és un bon moment per a acudir a un professional perquè t’ajudi a identificar allò que fa que no puguis continuar amb la teva vida.

Tanmateix, com puc començar a integrar la pèrdua en la meva vida?

El meu primer consell és que no intentis afanyar-te a omplir aquest buit que ha deixat amb coses, alcohol, mil activitats o altres persones. És possible que obtinguis resultats a curt termini; de totes maneres, això no farà res més que agreujar el dol. Aquest buit que ha deixat no el pots substituir per res ni per ningú; i tampoc es tracta de substituir, sinó de reconquerir. Parla d’ell/a i plora-li quan ho necessitis. No el/la converteixis en un fantasma. Explica les seves anècdotes, recorda el que et va ensenyar. Pot ser que no estigui físicament al teu costat, però sempre formarà part de tu. No recordis els seus últims dies, no recordis la malaltia, aquest/a no era ell/a. Recorda’l per qui era en realitat, amb les seves virtuts i també amb els seus defectes i, a mesura que ho facis, a mesura que tornis a integrar el seu record en la teva vida, veuràs com aquest buit desapareix dia a dia.

I què passa si no vam poder dir-nos el que calia dir-se? I si va marxar estant enfadat i amb assumptes sense tancar?

Tenir la sensació que no vam poder acomiadar-nos com cal pot ser altament dolorós i un important agreujant que ens faci més difícil realitzar un dol saludable.

El meu consell és que parlis amb ell/a. Cerca un lloc tranquil i digues-li els “t’estimo” que et vas guardar, demana-li perdó si alguna cosa et constreny o perdona’l si va fer quelcom que va fer-te mal. Tanca els temes pendents que tinguis amb ell/a per a poder avançar en la teva vida. Parla amb ell/a o escriu-li una carta si t’és més senzill, però acomiada el que tens dins i no deixis que s’estanyi, o tard o d’hora tornarà a ressorgir per a fer-te mal.

I, finalment, et demanaria que aprenguis l’última lliçó que el teu ésser estimat t’ha donat: que la vida humana és fràgil i que pot acabar en el moment menys esperat. Viu intensament, no et guardis més “t’estimo”, ni més rancor, gaudeix de les petites coses i del temps que passes amb els que tens al teu costat.

A vegades la mort pot ensenyar-nos a viure una vida millor i és una lliçó que tots hauríem d’aprendre.

I, finalment, no t’oblidis de ser feliç, perquè és el que el teu ésser estimat desitja per a tu. Viu la teva millor vida en el seu nom.

Josep Parera

Psicòleg a Masies de Mollet