Sé que estàs esgotat/da, enfadat/da, ansiós/a, rabiós/a. Et preguntes fins quan durarà això. Per què, quan sembla que avancem una mica cap a la normalitat, tot sembla que torni a començar?

Esperes la fi de la pandèmia amb anhel mentrestant, d’altra banda, una veueta et diu que mai acabarà. És la veu que et diu “T’ho vaig dir” quan ens sobrevé una nova onada.

Puc imaginar de bon grau el que sents perquè és el mateix que sento jo, el mateix que senten els meus companys de treball en el sector sanitari, el mateix que senten els nostres residents i la resta de famílies.

Sabíem que superar aquesta pandèmia esdevindria una carrera de fons i no un esprint, però dubto que ningú estigués realment preparat per a això. Fa dos anys que malvivim amb la Covid i, si bé és cert que per a la població general les mesures s’han anat normalitzant en major o menor mesura, l’entorn sanitari i, especialment l’entorn residencial, continua sota l’amenaça constant d’un virus que ens ha obligat a canviar el nostre dia a dia per complet.

Desconec quant de temps més estarem així o quantes onades ens queden per surfejar, però tinc clar que no podem defallir.

Veig la sala de la meva residència des d’on escric aquestes paraules i saps què veig? Veig una sala plena de grans persones, una sala plena de somriures, d’ajuda mútua. Quan tot això va començar érem nosaltres els qui els oferíem consol a ells, avui són ells els qui m’ho ofereixen a mi. Veuen les orelles sota els meus ulls i una d’elles em brinda un caramel de cafè i un somriure. Em pregunta per la meva filla i m’explica que avui ha vist a la seva neta per videotrucada i li ha dit que li han posat un 9 en un treball de l’escola en el qual parlava de la seva àvia. Riem els dos quan li contesto que: Com no, si té una àvia extraordinària. Què menys!?

Aquest moment em dona energies per a afrontar la jornada i brindar-los la meva millor cara.

“Tot passa” em diu una altra. “També vam creure que la guerra no acabaria i mira” s’encongeix d’espatlles amb resignació, però no una resignació derrotista sinó amb l’actitud de qui accepta que hi ha coses que són com són, que ens han tocat i sobre les quals no tenim control. L’única cosa que podem fer és portar-ho tan bé com sigui possible mentre duri i, sobretot, (i aquí rau el truc segons ella) no deixar que aquestes circumstàncies ens converteixin en algú que no som.

Al seu costat, una altra senyora em demana tot cridant una cobla (que la vol escoltar de la TV, no que li canti. Les residents ja saben com canto i cap d’elles vol repetir aquesta experiència). Li responc que més tard li poso les que vulgui, que ara tenim el taller de premsa-

“Ui, aquests pobres d’Ucraïna sí que estan malament” – sentència i penso per a mi que té raó.

Potser sentim que estem en un bucle que mai acaba, però avui m’han ensenyat que tot passa, que hem de centrar-nos en les petites alegries diàries més que mai i que sempre, sempre, podem estar pitjor.

Avui m’han recordat que potser no puc controlar el que ocorre al meu voltant, tanmateix si puc controlar el que ocorre al meu interior.

I sobretot, passi el que passi, trigui el que trigui la Covid a ser quelcom residual en la nostra vida, no puc permetre que un virus determini qui soc o qui aspiro a ser.

Així que dono gràcies als meus avis, a tots ells i, com hem dit sovint:

“Estem junts en això”

Josep Parera

Psicòleg a Masies de Mollet